domingo, 6 de mayo de 2012

La tuna race....atonyinats pel mar


Dissabte 5 de maig de 2012.

Després d'un dia estressant de corredisses, favors, disculpes, bronques per arribar tard i apurada d'horaris, després d'un dinar espectacular amb la meva família, per fi arribem a l'Atmella de Mar. Són les 7 de la tarde, ens dona temps just per agafar el catamarà que farà el recorregut de la travessa i permet donar una ullada a les piscines de tonyines, experiència emocionant per les meves nenes, la meva dona i per mi. En el vaixell ja començo a trobar-me amb companys de travesses i de club (Kiko Hervás i Alex Amorós). Arribem a les piscines i.....on collons estan les tonyines? no es veu una merda, tant sols aigua d'un blau marí intens, fixant-nos molt podem veure unes ombres marrons que passen a tota velocitat donant voltes, però no estic segur de que siguin les tonyines, els hi tiren peixos per fer-les sortir i de cop les veiem perfectament......osties quins bitxos....i penso; vols dir que demà et tiraràs a dins a escalfar amb elles? en una aigua tant fosca i amb poca visibilitat? no ho tinc gaire clar.....!!
Tornem a port, peto la xerrada amb l'Alex i veig que al pobre Kiko no paren de demanar de fer-se fotos (és olímpic i per nosaltres és ... el millor, una referència internacional), segurament no es deu trobar molt còmode en aquest paper, peró és el cap de cartell i és el paper que li toca: El Kiko  poc que l'he tractat és una d'aquelles persones que es nota feta de bona pasta, humild, sèria, afable, ara be quan es llença al mar es transforma, és un tauró, ell no neda, llisca pel mar, en els últims mil metres imprimeix un ritme infernal i no trobes ni la seva estela.
Desembarquem, per recollir els dorsals i la bossa amb tots el detalls promocional (molts desodorants i calçotets.....potser és una indirecte per demà).
Fem el chek in al hotel amb la família, i no ens dona temps de fer el breafing de la travessa (tampoc em preocupa gaire, se que he de nedar i recorre tota la distància peti qui peti), sortim a passejar pel poble, veiem el futbol i la despedida del Pep en un bar, a sopar pasta i a dormir. Sembla que la son no vol venir, sempre abans d'una travessa, m'envaeixen tots els dubtes i pors; et tiraràs amb les tonyines? et molestarà el neoprè? et mareixeràs si hi ha mala mar i no podràs fer la cursa? no t'oblidaràs res?.......així fins que la son arriba i aconsseguim entrar en repós.

Diumenge 6 de maig de 2012. Dia de la mare.

Sona el despertador a les 6:45, em poso el banyador, la resta de roba i la sudadera de la Radikal, baixo a esmorçar (vol de cereals, dos croissants amb melmelada i mantega i per acabar dos torrades), pujo a la habitació, la Miriam dorm profundament, li faig un petó de comiat i cap el port.
Ja ha arribat un gran nombre de nedadors, em trobo al Kiko parlant amb........ ho endevineu?????? ....qui havia de ser? qui em trobo a la majoria de les travesses?......si senyor el nostre estimat amic Luis Moya (alias: trata de arrancarlo por dios), petem la xerrada i comença a aparèixer la resta de companys, Ignasi, el Gerard, la Tere Planas, la Minerva i l'Alex, comentem la jugada, parlem del nostre gran repte d'aquest any l'Estret de Gibraltar, dos d'ells ja l'han fet,  cada un en diferents circumstàncies, el Luis ens explica la gratificant experiència amb els dofins, doncs ell va creuar sol. 
Arriba l'hora de pujar als vaixells, a nosaltres ens toca un de pesca, ens coloquem a proa amb la Tere, la Minerva, l'Igansi i el Gerard, ens comencem a posar el neoprè i en aquestes em crida el capità: "Tu noi apropat cap aquí...." Collons, ara que he fet?; "tu que sembles un tio llançat, quan arribem a les piscines, has de tirar-te al aigua, et llençarem un cap i el lligues a la piscina desprès el tornes a llençar al vaixell", sembla que comença emocinant la travessa i les pors de la nit i el dia anterior les hauré de superar per collons, li responc; "cap problema, ja m'avissareu". Mentres desde el vaixell intentem trobar les referències de terra per orientar-nos.......(JAJAJA!!!, veureu per que ric ara),  l'Igansi ocurrent ens fa mirar una muntanya i ens diu; "hem d'anar en direcció a la teta amb el mugró girat...." bona descripció per una muntanya. 
El mar sembla calmat i ens respectarà.(....mentider.....ens l'has ben fotut després.)
Arribem a les piscines, hora de saltar, surt un mariner i em diu; "quan saltis i arribis a les piscines amb el cap ves amb comte amb els musclos que et poden tallar els peus".......merda anem ven servits....res David a per totes. Em pujo a la barana de proa i des de uns dos metres salto a l'aigua....... ostres hi ha un tub gegant......merda que me la foto contra el tub.....bufffff!!!!!! per poc, agafo el cap i el lligo a la piscina, estic de peu en les baranes que encerclen la piscina i rellisquen com una mala cosa, torno a tirar el cap al vaixell, però no encerto.....dedicar-me al rodeo DESCARTAT, al final ho aconsegueixo i soc el primer que s'ha llençat al aigua, però estic fora de la piscina, miro dins per si veig les tonyines i no distingeixo cap, noto el fred al cos, espero dubtant de entrar o no entrar, al final hi han dos valents que entren amb les tonyines, espero uns segons i em llenço, des de dins de la piscina les podem veure de ben a prop, estan a sota nostre a un parell de metres, es poden veure les seves aletes punxants i van en grups força nombrosos. Sembla que a la gent li fa respecte dons som els tres únics que estem a l'aigua, passa el temps i per fi la Tere i la Minerva entren. Poc a poc es van afegint més gent, l'Ignasi i el Gerard també.
Arriba el moment de la sortida , el cel està tot encapotat i no es veu ni una espurna de sol, no tenim clar quina es la boia que hem de girar, em poso al costat del Ignasi i el Gerard, a l'altre costat la Tere, la Minerva i el Kiko, els seguiré mentre pugui.....per fi sona la bocina i l'aigua es torna blanca de l'escuma de les nostres braçades i peus, ja he perdut a tothom, intento marcar un ritme fort a la sortida per no perdrem massa, girem la primera boia i a partir d'aqui............ el grup s'ha estirat tant que estic completament sol, intento fixar el punt de referència en la" teta del mugró girat ", però el mar s'aixecat i les onades fan difícil aixecar el cap, intento no aixecar-lo gaire per no perdre temps (gran errada), baixo el ritme per reservar forces pel final.....no vec a ningú.....nedem contra mar i quan intento ficar el braç esquerra les onades frenen les meves braçades, les onades trenquen de cara, ens enfrontem a una aventura dura......He de pensar en la meva braçada, en intentar trobar un ritme cómode, però és impossible...no trobo el meu ritme.....estic sol, ni un kayak de recolçament, ni una motora, sol en el mar a 4000 m de la costa i el mar m'està possant a prova....David tranquil, aquest és el millor entrenament pel Estret......fixat en la teva braçada, fixat en la teva ma com entra dins de l'aigua........ja, però el problema no és dins de l'aigua, el problema és fora, cada cop que trec el cap per respirar veig el panorama i.......aixó es infernal......no trobo els punts de referència, he d'estar parant cada 10 minuts, ja que mèstic allunyant del traçat......collons estic mes a prop de Vandellós que de l'Atmella........merda, on son les motores? on son els kayaks? on son les putes boies del recorregut?.....ON COLLONS SOC JO?.....Estic a punt d'entrar en pànic.......tranquil David, ja saps primer un braç, estira la braçada, intenta trobar el ritme.....si t'has desviat hauràs de fer mes metres.....tu pots, el teu cos està preparat....... i en aquest moment em dono comte que és el cap qui juga, trobar-se tots els elements en contra i a més sol provoca estrés,  això m'obliga a pensar en  les meves forces i aquestes continuen intactes, els braços no estan gaire carregats i les cames funcionen a la perfecció. Endavant David, serà dur, potser la més dura que has fet fins ara, així aniràs més preparat pel Estret. Poc a poc anem fent milles la costa sembla més propera, peró no hi penso en l'arribada, tant sols penso en nedar i en orientar-me, no soc capaç, no trobo el ritme i només vec Vandellós. Vaig parant cada 5 minuts per agafar la direcció correcte i tinc que fer un gir a l'esquerre que m'obliga a anar en paral·lel a la costa.........per fi veig una boia i l'arc d'arribada a la llunyania, he entrat a la baia, doncs el mar està calmat, aixó hem permet agafar el meu ritme i nedar amb més fluidessa, ara ja em trobo cómode i el final s'apropa. Per fi l'arc d'arribada, entro en la cala i travesso l'arc 1'53''00'''. Com era normal els meus companys han arribat. La lliçó ha estat important, el cap és qui mou tot.

UNA EXPERIENCIA BRUTAL, AVUI EL MAR ENS HA ATONYINAT I M'HA FET TRAVESSAR ELS MEUS LIMITS.