miércoles, 26 de septiembre de 2012

Re-encontres i mans de fusta......Marnaton Cadaques

15 de setembre de 2012

Les 5 del matí a Barcelona, m'aixeco i faig la meva rutina (vol de cereals i cafe amb llet), a un quart de sis desperto a la Miriam, aquest cop vol acompanyar-me en la travessa, és a Cadaués i l'escenari paga la pena.

Aquesta nit no m'he despertat amb les mans adormides, sembla que la inflamació del bíceps i del trapeci ha baixat, de tota manera em prenc el ibuprofeno.

Són dos quarts de sis i sortim de casa, anem cap el Medi on hem quedat amb els Rebeldes (Ione i Victor de la travessa de 3x3000), el watsupp comença a bullir (beeep, beep...) la Ione ens està esperant fa una estona, anem una mica tard i per tant haurem d'apretar.

Parada en el Medi. Estem tots. La Ione a vingut amb una amiga (Mar), no dona temps de presentacions, ellas pujen al cotxe amb el Victor i direcció a Cadaqués on hem d'estar a les 8:45 per agafar el tren que ens portarà a la cala Jugadora. Volem direcció a Cadaqués velocitat mitjana de 170km/h. fins a la zona de curves on la nostre velocitat es redueix....no es tracta de fer un rally!!!

Arribem a Cadaqués a les 8:45, just en el moment que aparquem arriba el Gerard....Per fi ens trobem, desde el creuament de l'Estret  no ens haviem vist, abarçades i petons ( fa il·lusió tornar a veure un amic amb el que varem compartir aquella aventura). Com els trens i autocars no controlen la numeració dels dorsal, decidim anar a fer un café i buidar els nostres deposits (...a pixar).

Acabem d'esmorzar i cap a la parada dels trens i autobusos, sortim al carrer i....... la gran sorpresa!!!! em trobo al Joanet, un amic de l'adolescència, de farres interminables, de nits que duraven 72 hores, company de grans moments i de inconsciència juvenil. Em anat sabent l'un de l'altre per les reds socials, sap de les meves aventures i reptes (com és normal pensa que estic sonat...jajaja). Em convida a anar amb ell i el seu cunyat en cotxe a  Cala Jugadora, on és la sortida. Pujem a l'apartament i saludem a la seva dona (Mercé) i la seva filla Jana que te la mateixa edat que la meva petita ( 8 anyets) i al seu gos Henry (el pobret està molt vellet i malalt..va morir al cap d'uns dies). El Joanet i el seu cunyat és la primera travessa que fan, estan molt, molt, molt, mooooollllt nerviosos, el Joan creu que no la podrà acabar, a mes bufa tramuntana de força 6-7, amb previsions d'anar baixant. Intento tranquilizar-lo i dir que es relaxi i intenti trobar el seu ritme,... suau, l'objectiu ha de ser acabar. Rises i més rises, parlem del nostre amic Jordi (patró de vaixell que està per Croacia), sembla que tot i les diferents direccions que han agafat les nostres vides, el mar encara és el nostre nexe d'unió.

Direcció cap a Cala Jugadora, sis en un cotxe (vaja dia de saltar-nos les normes de circulació..), tot son conyes sobre la inexperiència del Joan i el seu cunyat Emili (que si el les últimes voluntats, que em cremin i em llencin a Cap de Creus, etc..). Les noies ens deixan a nosaltres primer , mentres elles aparquen el cotxe i només baixar començo a trobar habituals de les travesses de llarga distància, Carol Fernàndez, Lluis Saura, Dani Serra, Luis Moya, i altres coneguts dels quals no conec el seu nom. Saludo al Carles Llucià i a l'Anna Muñoz del Medi que faran la seva primera travessa llarga i torno amb el Joan i l'Emili.

Arriba l'hora de possar-se el traje....dubto si possar-me'l, peró la temperatura de l'aigua em de dubtes. El Joan porta un traje trencat per mil llocs diferents i opta per tapar els forats amb cinta americana, un cop acabat sembla més un traje per anar a l'espai que no per nadar al mar....impressionant!!!. Per tancar  la cremallera del meu neopre, necessito algú amb experiència , aquests dos encara em lligaran la cremallera fins les celles... busco al grup dels proos i em trobo amb el Gerard i tots els del medi camí de la sortida...com és normal el Gerard fa els honors.

Direcció cap a Mar, saltem a l'aigua i la sensació de fred és forta i sorprenent en aquesta época de l'any. Anem nedant fins la sortida, intentem agrupar-nos encara que sempre és impossible nedar junts. Mentre esperem la sortida augmenta l'adrenalina, les ganes d'arrancar i trobar les sensacions que et fan sentir     lliure, el mar està picat, però el bent bufa d'esquena i ens afavoreix, el Joanet i l'Emili han desaparegut.

Donen la sortida i tot són cops, ja ens hem perdut, de tots els que erem ja no trobo a ningu, només peus i mans, per tot arreu i cops, molts cops, la gent intenta passar per sobre teu i tu fas el mateix amb els del davant, alguns es creuen i fots els mateixos cops que reps, penso que en breu el grup s'estirarà i podré nedar més tranquil.....i una merda!! no paro de trobar gent al davant en grups nombrosos que impedeixen avançar, fins i tot em trobo en mitg d'un entrepà....començo a tenir complexe de chopped!!!! Collons amb la gent!!! Deixa'm passar!!! si tingues una bocina li fotria a més d'un a l'orella MMMUUUUUUUUUAAAAA, deixem passar burro!!!!!

El grup s'ha estirat i ara el nostre grup és tant sols de 4 persones. Comencen els problemes, les carges de trapeci comença a afectar la meva ma dreta, tot i que la respiració és bilateral, el formigeig es va accentuant, començo a perdre la sensibilitat.

Parada en el segon avituallament, em trobo amb el Carles Llucià, cony quina il·lusió, una persona coneguda en mitg de tanta penya, a la sortida de l'avituallament ens trobem i comencem a nedar junts, tal com tinc les mans seguir el seu ritme m'anirà de conya, doncs el Carles quan és possa el traje te els poders dels superherois (Batman, Superman, Espiderman, etc..), comença tirar i tira fort, per aixó serà una bona referència per mí. Ens donem les mans sota de l'aigua intentant fer un GIVE ME FIVE, amb el moviment de les braçades no arriba ni al GIVE ME TREE (bastant ortopèdic), tot i aixó quan les nostres mans xoquen, el dolor és intens i el mal ja està fet.

Intento seguir el ritme del Carles i el vaig aguantant, a vegades em costa, peró la referència és bona, ens trobem amb altres nedadors i ens juntem al grup, intento possar-me a peus i desconectar la ment de la mà, peró quan faig aixó perdo tota la tració, l'aigua s'escapa entre les meves mans, forço el braç esquerre i vaig agafant el ritme, peró aquest no és cómode, penso...que collons estic fent aquí, hauria d'estar en casa descansant i recuperant-me!!!, ara ja hi som, fot-li fulles nen!!!.

De sobte girem a la dreta i entrem a una Cala(....cony sembla que ja hem arribat,...doncs apretem que ja hi som), el fons està ple de pedres i són tant a prop que en les braçades les toco...quan les toco amb la dreta veig petites estrelles (stars in my mind...fuck them all). Les pulsacions pujen i veig que adelanto al Carles, esperaré per creuar amb ell l'arribada...........i l'arribada? on collons està l'arribada? i l'arc?...me cago'n la mare que em va parir l'arribada no és aquí........SORPRESSA!!!!!! (aixó passa quan no has mirat el recorregut abans de la carrera).

Sortim de la petita cala i veiem un altre cala gegant i l'arc d'arribada, petit, petit, petit,...ohhh! deuen quedar uns 2000m aprox, vaig desfondat i amb les mans de fusta, dons forçant la part esquerra a derivat en un adormiment progressiu d'aquesta mà. En la recta comencen a passar nedadors i no funcionen les mans, l'aigua passa entre els dits, no hi ha tracció i els colces es comencen a resentir de la meva tendinitis, el Carles fa estona que el porto davant, ara només em preocupa arribar, abstret enganyan la ment em trobo la popa d'una barca als morros, collons que me la menjo!!, intento no pensar gaire en res i disfrutar del que veuen els meus ulls al fons de la cala.....sorra......sorra.....sorra...sorra..........i més sorra...jajaja. Al final la sorra ja està tant a prop que em puc aixecar i caminar. A l'entrada de l'arc d'arribada em trobo a la meva dona (gratificant petó d'arribada...muak, quina i·lusió!!). Un nen em possa la medalla de finisher i un altre em demana per descordar-me el neopre...(i tant marrec, amb les ganes que tinc i sense mans ets com un àngel que m'estaba esperant).

Em trobo amb tots els meus companys del Medi, com és normal han arribat abans i comentem la jugada, begudes isotòniques petons, abraçades i despedides que hem de tornar a Barcelona rapidament.

Distància: 6500m
Temps 1:44:03
Posició 127 de la general de 600 participants

TORNAREM EN FORMA EL PROPER ANY....

Pd: el meu amic Joan va acabar el penúltim amb signes greus d'hipotermia en 3 hores i pico i el seu cunyat en el mateix temps aprox sense hipotermia (tota una experiència per ser la primera travessa)